Sense el control públic del sistema financer no hi ha sortida progressista de la crisi, ni nova política econòmica, ni nou model de res.


Aquesta afirmació es basa en això: el Banc d’Espanya, sota la direcció de L.A. Rojo, va fer els deures el 2000 i va regular el que podia regular: exigència de provisions bancàries altes i criteris més estrictes sobre el crèdit. La regulació del Banc d’Espanya ens ha estalviat el crac financer, però no pas la bombolla immobiliària ni el dèficit exterior del voltant del 10% del PIB. La banca no va fer ni cas de les exigències del regulador de restringir el crèdit hipotecari.