Control públic del sistema financer i propietat pública del sòl
Posted 14:00 by Ferran Fullà in Etiquetes de comentaris: Propostes polítiques.
Sense el control públic del sistema financer no hi ha sortida progressista de la crisi, ni nova política econòmica, ni nou model de res.Aquesta afirmació es basa en això: el Banc d’Espanya, sota la direcció de L.A. Rojo, va fer els deures el 2000 i va regular el que podia regular: exigència de provisions bancàries altes i criteris més estrictes sobre el crèdit. La regulació del Banc d’Espanya ens ha estalviat el crac financer, però no pas la bombolla immobiliària ni el dèficit exterior del voltant del 10% del PIB. La banca no va fer ni cas de les exigències del regulador de restringir el crèdit hipotecari.
Encara que no hi hagués hagut bombolla als EUA i crac financer als EUA i Europa, aquí l’esclat o el desinflament de l’immobiliari s’haurien produït igualment, perquè els pisos estan sobrevalorats un 30 o un 40%, i després de l’esclat o desinflament, també hi haurien hagut problemes a la banca: si el totxo es devalua, també ho fan els títols basats en hipoteques o en crèdits amb garantia hipotecària, sense necessitat de subprimes.
En general, sota el capitalisme, la propietat pública total o parcial és l’única palanca forta per evitar desequilibris catastròfics entre sectors o subsectors o entre les grans magnituds econòmiques, com hem pogut comprovar aquí. Els sistemes reguladors, sense aquesta palanca, només poden fer de tallafocs: atenuen la dimensió del desastre o impedeixen que es propagui a més sectors.
És per això que les classes treballadores i els seus partits només poden influir en la política econòmica, en la política industrial, per exemple, i parlar seriosament de nou model, si el poc o molt pes polític que tenen es pot projectar sobre la palanca de la propietat.
En el cas del sector immobiliari, l’altra gran palanca per fer que l’oferta s’orienti a la demanda, és a dir, que es construeixi, més aviat o en part, per satisfer les necessitats majoritàries de la població i no pas, principalment o únicament, per satisfer la demanda especulativa, és la propietat pública del sòl, acompanyada d’un mercat de drets d’ús d’aquest sòl, que és una de les fórmules de l’oferta municipal de pisos a Barcelona (pisos de concessió o amb dret de superfície).
¿Com és que ICV o ICV-EUiA, que és i ha estat decisiva per fer que hi hagi una política pública immobiliària a Catalunya, no ha generalitzat el que ja fèiem, proposant objectius com la municipalització del sòl, tot i que sabem que ara com ara no hi han condicions per aconseguir aquest objectiu?
ICV o ICV-EUiA s’ha limitat massa sovint a explicar simplement el que fa, o a parlar de nou model social o simplement de valors, i no ha definit, a partir de les experiències més positives (i generalitzables) de govern, objectius o orientacions generals.
Un exemple: l’esforç desplegat en l’oferta pública de pisos, tant als governs locals com al nacional, ens hauria d’haver portat a definir objectius generals com ara el control públic de la banca o la municipalització del sòl, com a únics instruments per parar els peus a aquest capitalisme de casino finaceroimmobiliari.
Així hem tendit a reduir la nostra influència als beneficiaris directes i concrets de l’acció de govern o a sectors més ideologitzats, i hem deixat que una part important de la població no ens distingeixi dels socialistes.
2 comment(s) to... “Control públic del sistema financer i propietat pública del sòl”
2 comentaris:
bona reflexió. hem linkat el teu blog al nostre.
Crec que tens raó en una bona part de la reflexió, ens hem dedicat massa a la gestió i poc a la transformació.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada