Quatre reflexions sobre la situació internacional

Posted 22:10 by Ferran Fullà in Etiquetes de comentaris:
De 2004 fins ara ressalten els fets següents: l’actual crisi financera, la tendència cap a un nou ordre econòmic internacional, l’enquistament de les guerres i els conflictes del Pròxim Orient i l’expansió de l’OTAN cap a l’est.

Lactual crisi financera

El 2007, l’esclat de la bombolla immobiliària als EUA fa trontollar tota la banca, i un sistema financer sense control amplifica i transmet la crisi a tot el món. A Europa, es produeix una situació relativament semblant amb l’esclat de bombolles immobiliàries a Irlanda, Gran Bretanya i Espanya. L’afectació d’uns recursos que pugen al voltant del 20% del PIB de la UE, aprovada pels governs europeus, per nacionalitzar una part de la banca o avalar-ne els préstecs interbancaris i l’emissió de deute, assenyalen la dimensió del problema.



Aquesta crisi posa de manifest, entre altres lliçons, que:

- la important socialització de la propietat practicada durant els últims tres decennis al món occidental (milions de petits accionistes directes, o bé indirectes per mitjà de fons de pensions) ha permès superar la situació d’estancament i inflació de la segona meitat dels anys setanta, però la privatització d’una gran part del sector públic i la desregulació del mercat financer, tant dins de cada Estat com al pla internacional, no permeten atenuar els efectes de les crisis cícliques.

Cap a un nou ordre econòmic internacional
El fet positiu més important d’aquests anys és l’intens desenvolupament econòmic dels països del Sud amb més població, com ara la Xina, l’Índia o el Brasil, i d’algun altre com Rússia, que ha fet sortir de la pobresa centenars de milions de persones, gràcies a combinacions molt diferents en alguns d’aquests països de propietat pública, col·lectiva, privada i individual, de planificació indicativa i mercat, i de recursos propis i inversió estrangera.

Els efectes del desenvolupament xinès i indi, principalment, han estat:

- l’augment de la demanda de primeres matèries, hidrocarburs i aliments, que, com hem dit abans, ha mantingut o elevat el preu d’aquests productes i ha ajudat al progrés econòmic experimentat sobretot per molts països de l’Amèrica Llatina.

- l’aparició significativa d’un eix Sud-Sud: acords comercials i inversions importants i creixents entre la Xina i l’Índia i un seguit de països americans i africans.

- la formació per primer cop d’empreses multinacionals basades en el Sud que absorbeixen grans empreses europees o americanes. La gran siderúrgia índia Mittal és l’exemple més espectacular.

- unes grans reserves de divises, que han finançat l’endeutament creixent dels EUA,i que junt amb el potencial de demanda exterior que comportarà el desenvolupament progressiu de les àrees rurals de l’Índia i la Xina, són ja ara un factor d’estabilitat financera i poden complir aviat una funció reguladora anticrisi al pla mundial.

De moment, tal com assenyala la presència de la Xina, l’Índia i el Brasil, entre altres, a la cimera sobre finances del 15 de novembre a Washington, els principals països delSud ja no poden ser marginats quan les potències occidentals han de prendre decisions d’envergadura. Ben aviat, el pes econòmic d’aquest grup de països superarà el dels occidentals, i les regles del joc de la globalització basada en la llei del més fort, com l’hem coneguda a partir de la descolonització, començaran a canviar.
L’enquistament de les guerres i els conflictes del Pròxim Orient

Es tracta principalment de:

- la continuació de les guerres d’ocupació a l’Iraq i l’Afganistan, de la colonització de Cisjordània i la consolidació de la Franja de Gaza com un immens ghetto.
- l’ocupació militar de curta durada del sud del Líban per Israel.
- l’amenaça de guerra contra l’Iran, definida en aquests moments com la possibilitat de raids israelians contra instal·lacions nuclears o militars, semblants al bombardeig israelià de fa temps contra un reactor nuclear a l’Iraq.

Pel que fa a la implicació europea en aquesta regió, les novetats consisteixen en això:

- sense deixar d’estar presents a l’Iraq, les tropes de molts països europeus tenen un pes cada cop més important a l’Afganistan.
- la UE s’alinea amb els EUA i Israel en el tractament de Hamas com a grup “terrorista” i també és responsable doncs del càstig col·lectiu imposat contra el milió de persones que malviuen a la Franja de Gaza.
- durant l’ocupació del sud del Líban, tres dels quatre representants de països de la UE al Consell de Seguretat de l’ONU voten no o s’abstenen respecte a l’exigència d’alto el foc a Israel.

L’expansió de l’OTAN cap a l’est

Als anys noranta els governs dels Estats implicats en l’OTAN van assegurar que no hi havia cap propòsit d’expandir aquesta aliança, en particular cap als nous Estats que havien format part de l’URSS.

Al final de l’última guerra balcànica, amb l’ocupació de Kosovo, l’OTAN va formalitzar el que acabava de posar en pràctica, és a dir, una intervenció fora de l’àmbit territorial dels seus membres, no motivada pas per cap amenaça d’agressió sinó basada en l’anomenat “dret d’ingerència humanitària”. En aquell moment, l’aplicació d’aquest “dret” per l’OTAN es va limitar essencialment a l’espai europeu, mentre que els EUA s’atribuïen l’aplicació d’aquest mateix “dret” al Pròxim Orient.

El 1999 es va produir la primera ampliació d’aquesta aliança militar amb l’entrada de tres Estats de l’antic Pacte de Varsòvia; dels set països que van entrar-hi el 2004, tres havien format part de l’URSS (Estònia, Letònia, Lituània); i dels cinc candidats a entrar-hi que hi han en aquest moment, dos també n’havien format part (Geòrgia i Ucraïna). Dels altres tres, dos són el resultat de les anteriors guerres balcàniques (Croàcia i Macedònia). Llavors, ara que la Guerra Freda ja és història i que l’OTAN agrupa 26 països i té cinc candidats a membre, quines són les seves funcions?

La primera, per ordre cronològic, ha consistit a ocupar el buit que hi havia hagut entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia, aprofitant els conflictes interns de l’exIugoeslàvia. Aquí convé afegir que, d’aquests conflictes, a part de tres nous membres de l’OTAN, n’han sortit com a mínim dos Estats inviables: Bòsnia i Kosovo, estructurats sobre bases ètniques més que no pas nacionals, supeditats a l’aportació financera de la UE i a la presència militar europea o americana; de fet, dos protectorats.

La segona, l’ús de tropes europees com a “contractistes” quan les forces americanes es troben sense efectius disponibles, o quan necessiten la cobertura d’una “aliança internacional” per legitimar les intervencions al Pròxim Orient.

La tercera, començar a establir l’encerclament militar de Rússia, com a mesura preventiva, davant el procés de recuperació econòmica d’aquest país.

Aquesta última funció s’ha anat fent visible progressivament:

- l’acord de Polònia i Txèquia a la instal·lació d’un sistema de míssils en aquests dos països, orientat a “interceptar míssils provinents de l’Iran”.
- l’aplicació d’un sistema de doble mesura en els conflictes dels Balcans i del Caucas: mentre que l’OTAN considera que Abkhàzia i Ossètia de Sud són simples territoris autònoms de Geòrgia, ha atribuït a Kosovo el dret a la independència, encara que en els documents firmats per la UE i l’OTAN al final de la guerra contra Sèrbia hi hagi el compromís formal de trobar una solució per a Kosovo dins el marc de la sobirania de Sèrbia.
- l’aventura militar del govern georgià d’aquest agost passat, mirant de canviar amb un raid fulminant l’estatu quo dels dos territoris autònoms, separats de fet per les forces russes de pacificació, i neutralitzada per una reacció contundent de Moscou.

L’aventura georgiana, preparada meticulosament amb el transport de tropes georgianes d’ocupació de l’Iraq i que ha comptat també amb l’ajut d’Israel, sembla més aviat un tempteig indirecte de la capacitat de resposta russa, abans d’acabar d’absorbir les exrepúbliques soviètiques de Geòrgia i Ucraïna dins l’Aliança Atlàntica.



- fins i tot una certa regulació del mercat financer (exigència de reserves més altes, condicions més restrictives per als crèdits i hipoteques), sense instruments públics més sòlids (banca, propietat del sòl), no pot impedir que la inversió immobiliària s’orienti a l’especulació, en comptes de fer-ho a les necessitats de la població. Aquesta és una lliçó específica del cas espanyol.


D’altra banda, hi han tres factors negatius més, connectats en un sentit o un altre amb la crisi financera: la tendència a la recessió; l’encariment de les primeres matèries, els hidrocarburs i els aliments; i l’aparició d’un nou entrebanc per al comerç mundial.


En proporcions molt diferents en cadascun dels principals països occidentals, la pujada de l’interès de les hipoteques i d’altres crèdits d’interès variable, la congelació de crèdit nou a persones i empreses, l’enfonsament del sector immobiliari i, en un primer moment, l’encariment de les primeres matèries, hidrocarburs i aliments, han disminuït el consum, cosa que ha tendit també a frenar o disminuir els beneficis empresarials i a fer lliscar el món occidental cap a la recessió.


L’encariment de les primeres matèries, els hidrocarburs i els aliments ha tingut almenys tres causes. Una de positiva per a molts països del Sud exportadors d’aquests productes: la demanda creixent, sobretot de la Xina. I dues de negatives: l‘ús d’una part dels cereals, sobretot als EUA, per produir biocombustibles; i el desembarcament de capital especulatiu en els mercats de futurs basats en l’estimació del preu de les matèries primeres d’aquí a un cert temps. Ara, la tendència a la recessió ha fet baixar la demanda d’aquests productes i també els preus, cosa que, d’una banda, frena la inflació, per exemple a la UE, i de l’altra, perjudica els països exportadors del Sud.


Acaba de fracassar l’anomenada ronda de Doha de l’Organització Mundial del Comerç, és a dir, les negociacions mantingudes de fa anys per incrementar el comerç internacional, a partir d’acords multilaterals per reduir subvencions, aranzels i altres obstacles. La causa principal és la resistència dels EUA i la UE a posar fi escalonadament a les subvencions massives de les seves exportacions agroalimentàries, que han arruïnat molts agricultors de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. En un moment com ara, aquest fracàs continua entrebancant el desenvolupament agrari de molts països del Sud, afavorint l’emigració de supervivència cap als països del Nord, i, frenant l’expansió del comerç mundial, també dificulta la sortida de la crisi per als països del Nord.





Nota.-ESMENES AL DOCUMENT D’ESTRATÈGIA- 9a ASSEMBLEA D'ICV.




1 comment(s) to... “Quatre reflexions sobre la situació internacional”

1 comentaris:

Carles Acózar ha dit...

Molt bó tio! Un bon resum de la situació amb detalls molt acurats que demostren ampli coneixement de questions on moltes vegades -Bósnia, Kosovo, Osetia, Geórgia...- es pixa fora de test. Felicitats a o als aut@rs i espero que alguna -o molta- gent prengui nota i cerqui bibliografía, que sols a la roigesfera en trovarà força i bona informació, com aquesta mateixa. Merci pel plaer. Carles.